Albert Herrero i Albert Vilardell es converteixen en el tercer i quart finisher de la travessa Joan Jubany. Una circular de 57km i 6.750m/+ on s’assoleixen 30 cims, entre ells els més alts de Catalunya.
Els dos corredors porten a les cames un palmarès impressionant; recordem que l’Albert Herrero (39 anys) va quedar 1er al campionat d’Europa de curses d’orientació l’any 2017, 4art en la mateixa modalitat l’any 2018. El mateix any queda 1er a l’Alpin Ultras i 1er a la Ronda dels Cims. El 2019 assoleix una 3era posició a la Swiss Peaks 360. Pel que fa a l’Albert Vilardell (44 anys) va quedar 2on classificat a la lliga catalana d’Ultra Trails l’any 2018 i 3er a la ultra trail valls d’Àneu també el mateix any. L’any 2019 queda 1er a la ultra trail Llastres, 2on classificat per parelles a l’eufòria i 4rt a «els 2.900», les dues ultres a Andorra. També cal recordar que a l’any 2019 va enllaçar tots els tres mils catalans en menys de 48h acabant el seu repte al Comapedrosa.
Així doncs, dos corredors més que rodats per afrontar un repte com aquest. De fet, és i passarà a ser la primera parella finishers a la Joan Jubany. Dos amics coneguts i que des d’un principi la gent que més els coneix confiava plenament en ells, I així va ser i ho van demostrar baixant de les 20h en aquesta travessa tant exigent. Els «Alberts» van sortir d’Àreu el passat dilluns dia 16 a les 3’45 de la matinada i van arribar 19h 23min després. El dia va ser calurós però una mica menys que el cap de setmana on recordem que Joan Trabal abandonava degut a problemes als peus causats per la calor tant forta qua havia hagut de suportar durant tantes hores.
Durant la travessa no es va poder contactar amb ells. Tot i així després de 16h 30min donaven senyals de vida just quan estaven a Roca Cigalera, quilòmetre 43 aproximadament. Per davant els quedaven catorze quilòmetres fins arribar a Àreu, i en un principi, fins i tot semblava que era possible poder superar la marca d’en David Quelhas (18h 47min) però el tram final, tot i ser el més suau de tota la ruta, els va acabar passant factura.
Finalment ahir al vespre vaig poder parlar amb ells i aquestes van ser les seves paraules sobre la JJ
Quan vau començar la Joan Jubany, quina era la vostre intenció?
A.H. La veritat és que vam sortir amb la intenció de fer-ho el més ràpid possible, fet que per mi ( i diria que ho compartim amb l’Albert ) va de la mà amb passar-ho bé. Personalment gaudeixo i trobo molt gratificant afrontar aventures on per assolir l’objectiu has de donar el millor de tu mateix i aquest és el cas de la Joan Jubany. Parlant de números concrets, per les sortides que havíem fet per mirar algun dels trams pensàvem que podíem estar a prop del David Quelhas i per tant teníem aquesta referència en ment, encara que no aconseguir-ho no va representar cap decepció.
A.V. El nostre objectiu era gaudir-la. Gràcies a la travessa ho hem pogut fer passant caps de setmana aquí dalt, a fer reconeixaments, ens ho hem passat bé, hem mirat més o menys els passos que podíen ser més complicats, ens feia gràcia i crèiem i creiem que estem capacitats per fer-ho amb un temps molt similar al del noi portuguès – em trec el barret, és una gran gesta -, ho hem batallat, ho hem lluitat, tot i així s’ens ha escapat. Veníem a gaudir-la i sobretot a fer un bon temps.
Quins consells donaríeu als participants que la vulguin fer?
A.V. En primer lloc anar-ho a veure abans per comprovar si realment és el que es busca i si es correspon amb les capacitats o habilitats de cadascú. Crec que és una travessa exigent des del punt de vista tècnic i requereix de moure´s bé a la muntanya. No crec que sigui imprescindible ser un bon escalador ( jo no ho sóc ) però si grimpar/desgrimpar per terrenys exposats al límit de la corda, i si es va en grup, moure´s per canals descompostes amb precaució per la possible caiguda de pedres.
Per altre banda, i parlant d’aspectes més concrets, calibrar bé l’hora de sortida per tal de fer el descens dels Tres Pics amb llum. Em sembla el pas més delicat de la travessa i personalment no hagués passat sense l’ajuda de l’Albert Vilardell. A les fosques hagués estat encara pitjor. Diria que vam baixar per on tocava, estàvem sobre el track i ens ho vam mirar per tots dos costats.
Per últim, no menysprear l’últim tram, que tampoc és un regal, almenys fins arribar al Coll de Tudela.
A.V. Aquí, o s’hi ve amb els deures fets, o millor quedar-se al bar. Aquí no hi pot venir qualsevol. Entenc que has de fer ressò d’aquesta travessa per donar a conèixer el territori, perquè la Vall Ferrera i rodalies és una meravella; ara bé, aquí no pots venir amb les mans a la butxaca perquè hi pot haver més d’un disgust, rescats inclosos. Aquí no hi pot venir qualsevol. No sóc un gran experimentat però sé el que és una cresta i hi ha llocs delicats. Crec que no és apta per a tothom, que s’ha de venir amb els deures fets com he dit abans, s’ha de venir a fer trams, s’ha de venir a mirar-ho bé, sol o acompanyat i poder-ho palpar; és una travessa extrema.
Pujant a l’Agulla de Baiau
Quines diferències heu vist entre la JJ i altres curses?
A.H. No sóc gaire de parlar de què és més o menys dur, perquè al cap i a la fi tot el que es fa al 100% és dur ( ho diu un ex corredor de 800 metres ). La diferència ( ho diu algú de números ) és basicament el ritme. Estem parlant d’un recorregut on mantenir una velocitat de 3km/h es pot considerar ràpid i on hi ha forçes quilòmetres on és difícil superar els 2 km/h. La major part del recorregut és fora de camí i per terreny exposat, cosa que requereix d’un esforç mental que segurament no tens en altres recorreguts.
A.V. No la puc comparar amb res. He fet totes les edicions d’Eufòria a Andorra, Rondes dels Cims, «la 2.900» també a Andorra. La Joan Jubany no té res a veure, és una travessa super xula, super aèria, té una elegància inimaginable. Volíem fer una cosa amb sentit, que valgués la pena i això ho és. Has creat una gran travessa. Sóc apassionat de la llarga distància, tant en bicicleta com corrent, faig escalada, alpinisme a més de ser un corredor popular, i aquesta és una travessa xulíssima.
Quin ha estat per vosaltres el tram més difícil?
A.H. En posaria dos, la baixada del Pic de Lavans, que té un «repetjó» al mig que amb la calor va fer que comencés a tòrcer el meu dia, i que si no te l’esperes fa mal. Però com a dificultat concreta, com he dit abans el pas de baixada de Tres Pics.
A.V. El pas després de Tres Pics, una merda com un campanar; no saps la de pedres que vaig fer caure per poder desgrimpar aquell pas. El vam poder resoldre bé però tal com deia abans, cal venir amb els deures fets, perquè si arribes aquí de nit, val més asseure’s i esperar que surti el sol. Només són cinc o sis metres però quins sis metres!
Quina nota li poses a la travessa?
A.H. Bufff, no m’agrada posar notes ( ho diu un professor ). A veure, va ser una bonica aventura, per un terreny espectacular i en bona companyia. Per tant, per mi va ser excel·lent.
A.V. És sens cap mena de dubte una travessa excel·lent!
La recomanes a la gent?
A.H. La recomano molt a qui li agradi fer una travessa d’alta muntanya barrejada amb el concepte de la llarga distància. No la recomanaria gens a qui no estigui acostumat a moure’s en aquest tipus de terrenys.
A.V. De ben segur que l’aconsellaré però el què si que els hi diré és que no hi vagin amb les mans al cap. És una travessa diferent, molt elegant però alhora exigent.
La tornaràs a fer?
A.H. Ara mateix et diria que no, però no perquè sigui més o menys dura sinó perquè vaig trobar que el pas de Tres Pics estava al límit del que sóc capaç de fer amb els meus coneixaments. Per repetir-ho, hauria de tornar abans a aquest pas i mirar-me’l bé per veure si el puc fer amb garanties de forma autònoma.
A.V. De ben segur que hi tornaré però a partir d’aquí no puc dir res més..
Per últim, si tinguessis que definir la Joan Jubany en una paraula..
A.H. Estic entre ‘perseverància’ i ‘salvatge’
A.V. Jo la definiria en dues paraules ‘elegància extrema’. Elegant perquè és una circular espectacular y extrema per tots els passos que té i a el mateix temps per la falta d’avituallaments.
