A les tres de la matinada de dissabte passat Josep Pera, Jordi Vidal, Miguel Martinez i Francesc Martin sortien d’Àreu per intentar la Joan Jubany, però només tres d’ells van poder acabar la travessa després de coronar 30 cims de la Vall Ferrera durant 24h 36min d’esforç. Era el segon intent d’en Josep i en Jordi i el primer d’en Francesc, els tres que van complir amb el repte fent tota la ruta en modalitat non stop. Tot i fer un temps superior a les 24 hores es pot dir que han ajudat a fer pujar les estadístiques de finisher que abans eren d’un 23’53% passant ara a ser d’un 38’89%
Per altre part Miguel Martinez, en el seu segon intent en menys d’un mes, tornava a abandonar al mateix punt que la primera vegada, al Coll de Sotllo, que ja ha passat a ser el punt crític de la Joan Jubany. Aquesta vegada la causa ha estat per problemes estomacals.
Aquesta setmana he pogut parlar amb ells per fel-los algunes preguntes; que pensaven de la travessa, quin ha estat per ells el tram més fàcil i el més difícil, si sent un grup de quatre els feia anar més lents, si tornarien a fer un intent per baixar de les 24h i finalment que em descrivissin la JJ en una sola paraula.
Aquestes han estat les seves paraules:
Josep Pera: Penso que pels que fa temps que voltem per aquestes muntanyes, per nosaltres és un nou repte que ens desperta aquell esperit d’autèntica aventura. Les persones que volen fer la JJ han d’estar acostumades a crestes i desgrimpades. En el primer intent, fa unes setmanes, va venir un company que no havia fet mai crestes i va patir molt. Nosaltres erem quatre i això alenteix segur, però teníem clar que veniem a gaudir. Dues persones crec que és perfecte, perquè aquí si un vé sol, és molt arriscat ja que poden passar moltes coses durant la travessa. Els trams estan molt ben explicats a la web. Tot i així, el tram que em feia més por, és un que hi ha al principi del tram 7, però sincerament va acabar sent més fàcil del que em pensava. En aquell punt i de nit, el que va ser una mica més complicat va ser trobar el punt exacte per on teníem que baixar, però una vegada el varem trobar la veritat és que no hi va haver cap mena de problema. No descarto tornar per intentar baixar el temps, més que res perquè teníem molt a prop poder-ho fer en menys de 24 hores, però per culpa d’una mala gestió nostre no ho vam poder aconseguir. Tot i així s’ha complert el meu objectiu i el sol fet d’acabar-la t’omple d’orgull. Si hagués de definir la Joan Jubany en una paraula diría que és brutal, bèstia.. però potser
Miguel Martinez: Para mí es una ruta muy dura y muy técnica para ir con prisas. Lástima que el día no sea más largo! Creo que no es apta para todo tipo de corredores. La verdad es que no sabría decirte el tramo más fácil y el más difícil ya que para mí el respeto está en todo el recorrido; unos tramos por la parte técnica y otros por la dureza del desnivel en sí. Según el día y el ritmo la dureza de los tramos puede variar. Y referente a sí voy a intentar una tercera vez, la verdad es que no lo descarto. Si lo puedo hacer en buena compañía pues simplemente volveré, pero no sé, no lo tengo muy claro aún. Quiero felicitarte a ti Enric por la ruta ya que seguro habrás pasado lo tuyo para llevarla a cabo pero también tengo que decirte que la Joan Jubany es una “animalada”.
Francesc Martin: La Joan Jubany..buff!! És una fumada! jajaja. Ho dic en el sentit que és una travessa que et posa les piles però crec que no és apta per a tothom. Encara que siguis un corredor de trail running i tot el que vulguis, penso que això és una altre història. Aquí has de tenir coneixaments del que és la muntanya. De fet la cosa ja sabia de que anava perquè em conec la zona bastant bé. La veritat és que al veure el track i comprovar que no hi havia cap “sifonada”, em vaig adonar que la ruta anava gairebé sempre per cresta – a part que en Josep Pera i en Jordi Vidal ho havíen pogut comprovar en el seu primer intent- . Personalment penso que és una ruta per fer-la com a molt dues o tres persones però aquestes s’han de conèixer molt be i alhora han d’estar molt ben sincronitzades, tant si parlem de ritmes, de parades, com alhora de gestionar el beure i el menjar. Si haguessim vingut amb els deure fets i no hi hagués hagut cap entrevanc crec que haguessim pogut fer entre 20h i 21 h. Per mi el tram més dur és la baixada del Romazet a l’estany d’Areste i la pujada que ve després per anar a buscar la Via Gabarró. I el tram més fàcil, potser ha sigut la pujada al Pic de Sotllo ja que sense adonar-te arribes al cim. Ara mateix penso que no la repetiré pero no ho descarto l’estiu del 2022. Ara be, si l’any que vé hi torno hi aniré amb els deures fets. No ho dic en el sentit de conèixer més be els trams, ho dic més que tot perquè crec que em faltava més rodatge a les cames. Si repeteixo intentaré entrenar més metres positius perquè la veritat és que crec que després de la Pica d’Estats anavem una mica masegats tots plegats. Per últim et diría que la JJ és muntanya en estat pur, en una paraula és: brutal!
Jordi Vidal: La Joan Jubany és un recorregut espectacular, ara bé, no és una travessa qualsevol. Si vens aquí has de saber on et poses. Hi ha trams aèris però a la vegada són segurs tot i que no et deixen indiferent. Parlant dels trams, penso que aquí no es pot descriure quin és el més fàcil i quin és el més difícil ja que cada un d’ells té la seva particularitat. Crec que una de les dificultats de la travessa és que et desgastes molt a mesura que van passant les hores, i per tant, has de sapiguer dossificar-te molt bé les forces per poder-la acabar. Amb els altres companys fa molts anys que ens coneixem i per tant, tot i sapiguer el que teníem per davant, no crec que fos cap problema que fossim quatre. La JJ en una paraula? Ho tinc clar: salvatge!
